I survived to Behòvia 2009

dimarts, 18 d’octubre del 2011

La lesión más extraña (y corta) del mundo.

"Apretamiento" femor

Nunca, en 32 años pisando asfalto, me había pasado nada similar a lo vivido el pasado domingo, precisamente en Tortosa, mi ciudad natal (aunque influyó el correr allí en mi lesión).

Era la 6ª de las 7 carreras que componen el 1r circuito de las Running Series de las Terres de l’Ebre. Mentiría si dijera que no me hacía una ilusión terrible ganar en casa. Me quedan pocos cartuchos por razones biológicas (impresionante el episodio de Redes del pasado domingo) y aquí tenía una oportunidad.
Ahmed el Quayed era uno de los claros favoritos. Por eso tras el disparo de salida me dispuse a marcarle…500 metros después miré el Garmin, vi 3’2”, y eché el freno de mano rápidamente despidiéndome de mi rival. A pesar de ello, seguía manteniendo alguna opción de victoria porqué Ahmed cuenta en su historial con un par o tres de pájaras monumentales y a eso me aferraba.
Matinal perfecta: deporte, amigos, arroz...


Ganar una carrera requiere siempre un esfuerzo físico y otro mental, de estrategia. Cuántos más factores controles (recorrido, ritmo, rivales,…) más probabilidades tendrás. Creo que por el k2 ya me había quedado solo y seguía con la mirada al 1º, que estaba a unos 80/100 metros. Iba fuerte (3’20”) pero notaba que me quedaba un cambio de ritmo…quedaban esperanzas…pasé el k5 en 16’58” y al ir a cambiar y morir o ganar en el intento, noté un hormigueo extraño en mi pierna izquierda. 30” después tenía la pierna completamente rígida y la arrastraba con la otra pierna, como si fuera de madera…miré el Garmin y me desesperé, iba a 4’20” y subiendo…me pasó un corredor, luego otro (llevaría un quilómetro y medio sin acabar de entender qué me pasaba, por mi cabeza brotaron mil ideas, mil historias…me veía en Zurich tirando de eutanasia tras haber sido terriblemente diagnosticado), pero conseguí aguantar al atleta y recuperar sensaciones…en ese momento era 3º y tenía en el punto de mira al 2º, a unos 120 metros…reconozco que a este le tenía ganas por impertinente (no me gusta rajar pero te lo has ganado a pulso) y entré en una zona de locura total en persecución de mi amigo. A falta de 500m este saludaba cual ganador en Kona (pero iba 2º) y yo me seguía acercando a toda velocidad. Al final no pude darle la lección de humildad porqué me vio y me faltó un metro para adelantarle…aun así, 3ºcon 34’46”, mejor marca de la temporada recién estrenada.

Y ayer lunes tenía visita al fisio y me sorprendió con su diagnóstico: en la sesión del 7/10 ya me avisó que tenía la musculatura muy cargada pero nos centramos en la rodilla, que era lo básico. Y como la siguiente semana entrené muy duro (a pesar de descansar el sábado) tenía la musculatura peor. Muy sobrecargada.

Así que la combinación de ritmos muy rápidos (por debajo de 10' los primeros 3k), el límite que traspasé al correr en casa que me sobremotivó, y el cambio de ritmo que hice para intentar recuperar terreno al 1º hicieron que mi musculatura estrangulara la arteria femoral lo que provocó que comenzaran los hormigueos, la pérdida de sensibilidad y finalmente que arrastrara la pierna durante quilómetro y medio hasta que el propio descenso del ritmo hizo que volviera a fluir la sangre por la pierna y me recuperara. Luego la rabia hizo que con toda seguridad corriera los 2 últimos quilómetros más rápidos que nadie. Conclusión: 3 días de rodajes suaves más el hecho de fijar una rutina, sí o sí, de 2 días/semana al gimnasio.

Disculpas por meter tanto ego-trip en este post pero sus compensaré.

¡Saludos!

13 comentaris:

Ana ha dit...

Al parecer cuanto más difícil y complicada es la situación, más te creces.¡Felicidades por darle la vuelta a la carrera! Eso sólo lo hacen los "muy" cracks ;)

Dioni Tulipán ha dit...

Ferran, cúidate !!

Ya veo que te tienen que enterrar para sacarte del podio. Que fuerza de voluntad para no perder la cabeza tras el "intermezzo" tan angustioso.

Y..me parece que aun te quedan algunos cartuchos campeón!!

XeviX ha dit...

Aquest és l'esperit de lluita, quan sembla que les forces ens deixen a vegades aquestes rivalitats tan fortes ens fan "ressuscitar".
Felicitats per la cursa i pel podi també!

robert tarragó ha dit...

La lliçó d'humil ja li vas donar segur. Que n'aprenguin!!! espero que et quedin molts cartutxos encara, ets un exemple a seguir!!! anims i recuperat aviat!!

Xavi Royo ha dit...

Gran cursa Ferran, llastima d´aquesta "rara "lessió que et va fer perdre el segon lloc.Ja se que li tenies ganes, pero pensa que aquesta batalla s´ha acabat, pero la guerra continua.Espero veure´t a Jesus al mes alt del podi, ets tot un campió i una referència per aquells que anem al teu darrera.Ànims amic ens veiem a Jesús.

Miguel ha dit...

Ferran impressionant....cuidat. Una forta abracada.
Miquel

Anònim ha dit...

Pues nada, Ferran, que sigas lesionándote (que no lesionado) durante muchos años.

Saludos,

Jorge

Ferran ha dit...

Ana, mísmamente yo mismo estoy perplejo con lo que me pasó y con mi reacción.

Gracias Dennis, impresionante tu crucero (me vi todas las fotos)! ¿Vas a hacer la maratón del Mediterrani i MCD? El año pasado te fue de fábula viendo toda tu temporada posterior...vente también a TGN hombre! 27/11

Gràcies Xevi, tens raó tot i que no sé si aquest esperit és bo o dolent...

Robert, ja puc espabilar que a tu i Xavi Royo us tinc al clatell!

Gràcies Xavi! Tanta gent com Robert, com tu, com tots els que heu comentat feu que aquest esport sigue tan gran. ¿Vas fer marca a Tortosa? un sub 35' ja són paraules majors...

Miquel!! Força All Blacks!! Se us enyora!

Jorge, ahí estamos, bebiendo del santo Grial para seguir into the pomada!

xavi royo ha dit...

POs si Ferran vaig fer marca a tortosa, fer 34´50´´ per mi ja es correr i molt, haber si a Jesus que es la meua vos puc aguantar hasta el final.vinga ens veiem pronte crack!!!

Toni Flores ha dit...

Hola Ferran soc en Toni de A4elkm,el company que has desafiat per la propera Behobia,només et faré 2 comentaris.
El primer ,felicitar-te pel pundonor i ganes que vas fer gala a Tortosa amb l'agreujant del problema fisic.

El segon comentari,es que preparis calers per pagar la teva aposta guapo!!

Ferran ha dit...

Xavi, ja veurem qui segueix a qui...poca xispa des de Tortosa :((

Toni, molt feta, no? Recorda que cas de perdre jo l'aposta haureu de baixar a fer un rodatge a TGN per guanyar-vos l'esmorzar...però vendré cara la meua pell! :))

Jose Maria ha dit...

Per cert, jo no necessito lliçons de humilitat, n'he rebut i n'he donat moltes, i comprenc que em tinguis ganes, en les darreres 4 o 5 curses en que hem coincidit no has aconseguit mai arribar devant meu, que jo recorde, igual es per això que m'he guanyat l'adjectiu de "impertinent". Però be, jo crec que en realitat tots dos estem a un nivell atlètic similar i per tant ens trobarem sovint a les curses que anem, no et preocupis que per part meua no hi ha cap problema, entenc el teu "calenton" a l'hora de redactar aques texte, a mi també m'ha passat.
Una abraçada d'un rival que et respecta com a tal.

Ferran ha dit...

Josep Ma, no entens res. No té res a veure en córrer més o no, té a veure en què si tu i jo hem mantingut 15 converses aquests darrers 10 anys m'has soltat 14 impertinències i fins i tot has fet comentaris molt desafortunats quan jo estava lesionat (6 anys, et recordo). I comentant-ho amb altra gent no sols ha estat amb mi. I segurament ni n'ets conscient (lo qual vol dir que no hi ha malícia) però està bé que ho sàpigues.
La gent amb la que corro no són rivals, l'únic rival que tinc sóc jo mateix, amb qui m'agrada competir.
I si vols xifres absurdes et reocrdaré que des de que he tornat a córrer ho hem fet dos cops: Roquetes 2009 i Tortosa 2011 i m'has guanyat tots dos cops. Felicitats!.
I acabo aquesta absurda polèmica així que no contestaré cap comentari més i si vols dir-me alguna cosa ens trobarem pel camí i tindrem oportunitat de parlar-ne.